Entrevista a Adrià Aguacil, novel·lista autor de tres llibres
ADRIÀ AGUACIL FIRMANT EL SEU ÚLTIM LLIBRE, ARMARIS I BARRICADES // INSTAGRAM @adriaaguacil00
"Sempre m'havia agradat molt llegir, des que soc petit i no sé, crec que va influir una mica el fet de ser fill únic. És a dir, jo de petit tenia els meus cosins, amics i tot això. Però a casa passava bastants estones sol i això feia, crec, que se m'estimulés moltíssim la imaginació. M'agradava molt llegir, mirar pel·lis, fer teatre, aquestes coses. Això va fer que m'agradés molt també inventar-me històries. Vaig començar a escriure contes curts quan tenia 6 anys."
Adrià Aguacil
Quins van ser els teus primers passos com a escriptor?
Els primers contes que em van publicar a reculls van ser per premis que havia guanyat. Primer premis així més locals, de Sabadell. Després vaig guanyar el premi Ciutat de Badalona de novel·la, l'any 2020. Arran d'això es va publicar el primer llibre i així vaig començar. La botiga de vides (2020), La guerra dels tions (2022), i després Armaris i barricades (2023).
Però, és difícil que una editorial publiqui un llibre d’un nou escriptor jove. Un que està iniciant el seu recorregut. Oi?
Sí, és bastant complicat. Sobretot si, com jo, no tens gaire presència a les xarxes. Ser molt conegut a les xarxes ja és un trampolí, perquè l'editorial s'estalvia la feina de comunicació. En general, si ja tens molts seguidors a les xarxes, i això és cert, són més vendes assegurades. Quan no tens presència a les xarxes, ets jove i no et coneixen tots tan bé, és més complicat encara. Però no és impossible. Això sí, si algú vol escriure i no està gaire interessat a fer continguts a les xarxes, doncs, ha de tenir molta paciència. Jo que crec que val molt la pena tenir-la i esperar abans d'autopublicar-se. Presentar-te premis, parlar amb agents literaris, amb editors, documentar-te, tocar moltes portes i picar molta pedra. Hi ha molta gent que s'autopublica per pressa. Jo crec que no val la pena.
Si coneixes escriptors o professors o gent de confiança els pots enviar el teu original perquè et comentin. És el que vaig fer jo. Vaig haver de corregir i reescriure moltes coses després d'haver acabat els llibres. El meu professor de novel·la, el Jordi Soler, m'ha ajudat moltíssim. M'ha donat molts consells i m'ha ajudat a estructurar trames. Vull dir, que d'escriure se n'aprèn, jo crec. Hi ha gent que pensa que potser escrivint, sense planificar ni res, surt un text que és com alguna cosa sagrada. Que això no el pots tocar no és pas cert. Com més ulls i com més crítiques tinguis i el que més et serveixi per després canviar, millor.
Malgrat les dificultats, l’esforç i el treball han donat resultats. En el cas de l’Adrià, ha aconseguit que una de les editorials més grans del món, la Penguin Random House, publiqués el seu últim llibre: Armaris i Barricades. Ara parlarem més a fons. Però primer de tot, per què recomanaries llegir aquest llibre?
Crec que és un llibre que pot interessar tant a joves com a no tan joves. És una història que passa en l'actualitat, però alhora hi ha molta memòria de la lluita LGTBI o altres lluites socials dels anys 70, 80. També si t'agraden les històries d'amor, la cerca de la identitat, de la identitat tu mateix, la identitat sexual, etcètera, també et pot interessar.
I d'on va sorgir la idea de contar aquesta història?
La idea va sortir a la quarantena, o el 2020 era quan estàvem confinats. Vaig passant molta estona a les xarxes veient que a diferents llocs d'Espanya encara hi havia gent que estava a l'armari o que potser no vivia en un entorn més obert de ment com en el que he viscut jo. Encara que de vegades tinc la sensació que visc en una bombolla. Llavors vaig veure com que encara feia falta parlar d'això i que cal.
A més, tenia ganes d'escriure alguna cosa així, més introspectiva, més realista, perquè les altres dues coses que havia escrit eren de fantasia. Volia que fos una cosa actual, que passés aquí, que passés a Catalunya. I que fos sobre això, doncs, d'un noi que està en mig a l'armari i que en aquestes setmanes en les quals està expulsat explora la sexualitat, la seva identitat i li passen una sèrie de coses que el canvien per sempre.
Després vaig estar també pensant-hi molt i acabant de dissenyar bé la trama. Volia que fos el més realista possible. I sobretot, treballar amb els personatges perquè fossin molt propers. I això també amb el llenguatge, perquè hi hagués uns diàlegs creïbles, que et pogués creure els personatges. Al final la història passa a Sabadell, llavors és un català que és molt col·loquial, que té molt de coses a l'anglès i del castellà que no és normatiu. Amb qualsevol altre llibre, jo crec que el català normatiu pot funcionar perfectament, però en aquest jo creia que el català no normatiu era el que millor funcionava. Encara que pot ser que a la filòloga de guàrdia li sagnessin els ulls. Tampoc crec que llegeixi mai el llibre, però en qualsevol cas aquesta era una elecció.
I aquesta forma d’expressar-se que tenen els personatges ha generat critiques.
Ja, sí, sí. Sí, és molt incorrecte i està bé que et pugui caure malament el protagonista quan diu retrasat en un company o quan diu: “vaig a fer una volta autista”. Ho sé, és súper políticament incorrecte i jo no ho diria, però són coses que diu la gent jove. Està bé que el protagonista, a vegades, sigui un fill de puta i et caigue malament, no?
Ja m'agrada que hi hagi aquest tipus de crítica perquè al final no ha sigut una crítica de “la trama no funciona” sinó que l’obra és molt incorrecta, i sí, és veritat. Si et cauen malament els protagonistes, mira, també és alguna cosa que ho he aconseguit, llavors no és un fracàs.
Ja que la novel·la té aquest to reivindicatiu tan marcat. Hi ha algun tipus de persona, que diguem-ne, no consideres que sigui el main target d'aquest llibre, al qual t'agradaria que hi arribés?
No sé, potser els nois cis-heteros que ara estan a l'institut. De vegades hi ha aquesta idea que els joves cada vegada són més oberts de ment i en part sí, però en part no. Pel que em comenten companys, que ara són profes o que han treballat a instituts, hi ha hagut molta regressió. Hi ha continguts a les xarxes que són súper d'extrema dreta. Arriben molt als nois joves cis-heteros, i els fan veure com si fossin les víctimes del feminisme, de la lluita LGTB, etcètera. Jo crec que aquest sector està una mica alienat i una mica perdut. Fa una mica de por, també.
Llavors, si aquest llibre arribés a aquesta gent, no sé si ho rebrien amb bons ulls o no, però potser els ajudaria una mica a obrir més la ment… No sé, fa un parell d’anys vaig anar a veure a la que havia sigut la meva professora de castellà a l'institut i em va dir que alguns alumnes que són ara a l'ESO fan comentaris que feia el seu avi a l'època franquista, o sigui, comentaris molt retrògrads. Potser en aquest col·lectiu li serviria llegir el llibre per, sortir d'aquesta bombolla... Sortir una mica de Roma Gallardo i aquesta gent.
I per a últim, tu quin consell donaries a una persona que se sent identificada amb el protagonista d’Armaris i Barricades, en tant que no té motivació, no sap què fer, s’està descobrint…
Guau. Doncs no ho sé. És a dir, No sé què li diria per què al final la història és molt pessimista i molt nihilista. Potser li diria que anés pas a pas, de mica en mica. Que prenguis el teu temps, que no facis pressió. Al final cada vegada va a millor, jo crec. Quan estàs a l'institut, és una merda, però s'acaba. És a dir, potser queda un traumita de per vida, però de mica en mica s'acaba i vas trobant el teu camí. A mesura que et vas fent gran, també et vas coneixent més a tu, veus el que t'agrada, el que t'interessa, el que no.
A vegades jo crec que si estàs a l'institut, estàs esforçat a estar amb les mateixes 30 persones durant 4 anys i t’has d'esforçar a estar amb ells i adaptar-te perquè si no estàs sol és una merda. Però bueno, que en arribar a la uni o a un grau superior o potser a la feina, jo crec que la cosa millora. Crec que és millor que quedar-se vivint a l'institut pensant: “buah és lo millor que m'ha passat a la vida i mai hi ha res millór”. Hostia, quina merda.
Comments