Parlem amb Iolanda Batallé, directora de la llibreria ONA
Iolanda Batallé i Prats (Barcelona, 31 de desembre de 1971) és una escriptora, periodista i editora catalana. Llicenciada en filologia anglesa per les universitats de Barcelona i Southampton, des del 1190 col·labora en diversos mitjans de comunicació. Ha estat editora i cap de premsa de Random House Mandadori i directora editorial de La Galera. Va ser directora de l’Institut Ramon Llull i actualment ho és de la llibreria i espai cultural Ona de Barcelona. Fins allà ens hem apropat per parlar amb ella.
P: Per començar, com veus tu ara mateix el món editorial català?
I.B: El veig molt bé, el veig millor que mai.
El que no està gens bé és l’ús social de la llengua. Hi ha un allunyament molt bèstia entre l’ús social de la llengua. La batalla de tots és l’ús social de la llengua. Els anys 70, 80 parlar català era sexy, ara no ho és. Estem tenint un problema, s’han fet coses molt mal fetes. Està superbé que la literatura continuï en aquesta línia ascendent, ja que la literatura catalana és de les literatures més riques d’Europa i del món i, en canvi, no podem viure en català a les nostres ciutats i als nostres pobles.
Hem arribat a una situació de perill de pèrdua de la llengua, no perquè ho digui jo, ho diuen els experts en llengua del món. El català no és una llengua minoritària, és una llengua minoritzada. I, normalment, minoritzada per un estat que vol que desaparegui.
P: Una llibreria només en català, què aporta a la literatura catalana i a la llengua en si?
I.B: Ona és un gran exemple. 900 metres quadrats de tot en català. Ara hi ha 24.000 referències físiques. És el lloc al món amb més referències físiques en català. A la web nova que hi vam llençar al setembre...
Ona està creixent molt i va molt bé ,però el que no pot ser és que la resta de llibreries, no de la ciutat sinó dels Països Catalans, tenen només un 20% en català, en el millora dels casos un 30% i alguns un 40%. Tu quan hi vas a França, les llibreries no tenen un 20% en francès, i el mateix a Portugal. Aquest és el tema. Si ho fem bé entre tots, és un abans i un després, per a tota la cadena.
P: A tu et truquen per venir aquí?
I.B: Començo a dirigir això l’1 de febrer del 2022, ara fa una mica més de dos anys. Quan vaig arribar això estava encara tancat, anàvem amb mascareta, hi havia molts menys llibres, es tancava als migdies i no sòbria els dissabtes. En molt pocs mesos vam fer tot això obert, aquesta vida, el piano, la guitarra. Hem treballat molt el que hi hagi vida, que tots vosaltres, i tothom, se senti com a casa.
P: En els dos anys que hi portes aquí, com ha evolucionat el públic de la llibreria?
I.B: El públic ha evolucionat una barbaritat. Això quan vaig arribar al febrer de fa dos anys no hi havia ningú. Tampoc n’hi havia ni piano, ni té, ni cafè, ni aigua. La no-ficció, a la part de dalt, estava a sala. Al pujar-lo aquí dalt hem pogut créixer en 10.000 referències. Res és igual, el creixement ha estat exponencial. A nivell de persones que passen per aquí cada dia et diria que hem multiplicat per deu o per quinze i a nivell de creixement de vendes hem crescut un 30%, que és moltíssim.
En resum, vam heretar un espai que és increïble, les bases, però no si havia creat comunitat. Entre tots a poc a poc hem anat creant aquesta comunitat, més enllà dels llibres.
P: La llibreria Ona aleshores va més enllà d’una llibreria no?
I.B: Totalment. La casa de les lletres catalanes.
La llibreria Ona és molt més que una llibreria. És una casa de cultura, un lloc de trobada. Cada vegada hi ha més gent jove i això ens agrada moltíssim perquè al final el futur sou vosaltres.
P: Una llibreria plena d’art?
I.B: Les obres d’art és una altra cosa increïble d’aquest espai. Baixant l’escala teniu original de Bob Dylan, text i il·lustració. Les capelles, aquestes dues sales d’aquí, tenen totes les parets fotogràfiques amb frases d’escriptors i escriptores perquè una editorial és tipografia. Sempre som tipografia i ,per tant, tenir un espai físic de llibres on, a més i més, estàs a dins del llibre, és espectacular. Tot està supertreballat.
P: D’on surten els diners per fer la llibreria ONA?
I.B: La llibreria Ona té 61 anys d’història. Als anys 60 neixen tot una sèrie de projectes amb pro de la llengua. I això que encara s’estava al final de la dictadura, encara s’empresonava a la gent per donar classes en català a la universitat. En aquest context, un grup de gent obre a la Gran Via, aquí al costat, ONA, amb tot amb català, música, i lletres. Nosaltres som baula d’aquests projectes amb els seus diferents alts i baixos.
Al maig del 2020, el Tatxo Benet, el director general de Mediapro, decideix reivindicar ONA obrint aquest espai.
P: Quins projectes de futur tens per la llibreria?
I.B: Infinits, no s’acaben mai. M’agrada estar pensant tota l’estona. La meva característica màxima és que soc molt treballadora però, alhora també m’agrada molt crear.
P: Quin creus que ha sigut el millor projecte fins a la data?
I.B: Un dels somnis era ser l’Amazon en català perquè el català l’està fent tothom molt malament, en el món digital dic. Estem a anys llum d’aquest objectiu però, hi estem treballant molt, com la web nova que vam llançar al setembre que va creixent. Estem enviant llibres a tot al món. Una persona a Salamanca, a un poblet dels Pirineus, Austràlia o Islàndia, pot comprar llibres.
P: Fa uns dies vam poder parlar amb l’Adrià Aguacil, un jove escriptor que ens deia que: Quan no tens presència a les xarxes, ets jove i no et coneixen tots tan bé, és molt complicat que una editorial et vulgui publicar. Tu com a editora que n’opines?
I.B: Això dels seguidors em sembla una vergonya. L’editor o editora el que ha de valorar és el text. Una altra cosa és el que s’anomena instabooks, el dels influencers, que aquí sí que s’han de mirar els seguidors. Però, un escriptor o escriptora té el seu camí, no per tenir més o menys seguidors serà millor. Sempre defenso que la qualitat és el que no enganya. Si el text és bo i està treballat, clar que ajuda els seguidors, però no ha de ser una manera de triar textos de qualitat literària.
P: Sempre s’ha dit que els joves no llegim. Què hi penses al respecte?
I.B: És mentida això. Hi estic en contra però, no d’ara, quan dirigia La Galera ja estava en contra d’això. Clar que hi ha joves que no llegeixen, però n’hi ha molts que si i ho tenen molt més fàcil per trobar-se que com ho tenia la meva generació.
P: Igual que hi ha molt joves que els agrada llegir, n’hi ha molts que els agrada escriure però no si atreveixen. Quin consell els hi donaries tu perquè ho comencessin a fer?
I.B: Que llegeixin molt. No es pot ensenyar a escriure, es pot ensenyar a llegir bé però no es pot ensenyar a escriure. Parteix de trobar la teva veu i tenir alguna cosa a dir. Ara està molt de moda escriure però si no tens res a dir millor no fer-ho. Escriure és duríssim, és molt solitari, de vegades dolorós, no cal fer-ho. El fonament està en la lectura. Si no es llegeix no es pot escriure. És un ofici, s’ha d’aprendre una mica abans de començar.
P: Què prefereixes editar o escriure?
I.B: Llegir... m’encanta llegir. Hi ha diumenges que hi llegeixo tres llibres. L’ofici d’editora em xifla, sempre m’imagino llibres. Ara estic retirada del món d’editar, ho segueixo fent clandestinament.
La meva part més íntima, que també la més vulnerable, és l’escriptura. Necessito escriure per viure, no necessito publicar per viure.
Comments